martes, 12 de octubre de 2010

Viatger

Cims ardents d’escarpats arbustos.
Exhalen vent sec i tanquen les seves parpelles cansades.
Ànima d’urani.
Arrelat a una roca imbatible, esquinça l’aire que l’empenta.

Tem més a la soledat que al precipici.

El seu cor ple d’angles no li permet encaixar amb res.
El vent li crida paraules de desànim.
Ell les recull i li torna un somriure.
Amb elles tracta de llimar les cantonades d’aquest múscul.

La seva ment no ajuda.
És més, balla dins del seu cap.

A estones espera sense motiu.
I mentrestant, discuteix amb la calima.
Negocia sobre dies venidors.
El Sol amenaça aquell paisatge fantasmal.

Desfilada d’arbres.
Reverència grisa a un caminant incomplet.
Busca el port del que en Sèneca li va parlar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario