Un espigó, roques, grues i cadenes ferruginoses.
Sal seca sobre la seva pell morena.
Noto el gust als seus llavis.
Desig malbaratat.
Objectiu de mires arrogants.
Llavis que no volen canviar.
Repica amb els dits sobre el cuir mentre espera que s’acabi la cançó.
Ella és desig malbaratat.
Objectiu de mires arrogants.
Llavis que no volen canviar.
Amb prou feines puc veure els seus ulls
darrera d’aquesta tempesta de cabells i música.
Però no és necessari.
Sols he de fer servir una mica la imaginació.
La dona d’alabastre muda la seva pell.
S’esmicola i es tenyeix de gris.
Amb les escames que s’han desprès,
eixuga les seves llàgrimes,
dóna lluentor als seus records
i secciona aquells que no li plauen.
El seu univers en una peixera.
Estrelles i carronya per a depredadors.
Les venes a l’anvers de la mà
teixeixen camins de fúria.
Ocre i negre a l’avantbraç.
Reflexes de l’escena on morim.
Amb prou feines puc veure els seus ulls.
Però sols he de fer servir una mica la imaginació.
Em miren fixament a mi.
Sal seca sobre la seva pell morena.
Boca oberta i esquerda a la seva comissura.
Noto el gust als seus llavis.
Sabors d’una vella ocasió.
I tot torna a començar.
la tinta tèrbola
L’home de pedra roman al seu cub de vidre.
El cor batega tan fort que no el deixa dormir.
Aliat amb els roïns escrúpols,
governa un vaixell ferit de mort al què no pretén salvar.
La tinta és tèrbola com les seves idees,
i esquiva les seves ordres.
Ment manipuladora, vol endolcir unes vivències amargues.
Ell ho anticipa, però necessita deixar-se enganyar.
S’embolica amb la seva pell.
Es perd en la seva pell.
I vol respirar el seu mateix aire.
Boira fina amarada de llum i tensió.
Però el mur que va fabricar es desinfla.
L’apatia és l’assassí lent que porta tatuat a l’avantbraç.
El desig concentrat en una exhalació.
Botxí de silencis.
Temps durant el qual s’atreveixen a sostenir la mirada.
Tanca un circuit mastegat per la desesperació,
doncs les seves carícies l’aborden com un trencaglaç.
Unes vegades el seu dit índex traça diagonals
amb les que intenta tallar les seves respostes.
Altres es tapa les orelles amb violència.
Però les paraules d’ella al final es colen
per les esquerdes a la seva pell basàltica.
De nit es gelen i l’home de pedra s’esmicola.
dic, encara ets bellesa, son i pedra
Dic, encara ets bellesa, son i pedra.
Dic, bella, que encara ets mite translúcid,
pel què veig la teva saba cerca-raons,
com si fossis beina amb batec.
Però abraça’m, mercenària de pell fúnebre,
que llances terra als ulls de les teves guerres.
fantasia i fera del teu rostre
Fantasia i fera del teu rostre.
Tortura sense màcula d’un ideal de bellesa.
Paràsit de la meva emoció.
Pidoles la primera de les teves gràcies,
ma germana que de la nostra passió vius mancada.
Ploro. Què creus?
Desconeixes què recordo d’aquest amor.
de com elles s'esvaeixen
A la boca entreoberta, on es troben les fronteres
que separen seny i impietat, deliri i defunció,
paraules de punta d’acer, fils i ploma
que xoquen amb persones que no volen aixecar el puny del traçat.
I és així que elles s’esvaeixen, amb elegant alè i pressa pausada.
No es només del seu somriure i tracte afable
que a poc quedo orfe,
sinó que perdo la col·lecció infinita
de paisatges i laments que els seus ulls embolcallen,
de tristos comiats i retrobades.
quan s'esgota la pulsió
Quan s’esgota la pulsió,
narren els ancians d’aquell indret,
la pols i els plors s’aturen,
els estranys muden els seus gestos,
i el tossal esmola les seves ombres.
Quan s’esgota la pulsió,
narren els ancians d’aquell indret,
les oliveres s’arremolinen
enfront dels frisos muts,
i enfonsen les seves arrels seques
en les roques del tossal.
És llavors que,
segons els ancians d’aquell indret,
aquell vailet valent
sent el cruixir ofegat
de les seves ferotges ganivetades.
bella enterramorts
Bella enterramorts de les teves il·lusions,
brodes ventalls de perversa reverència,
dels teus furs fas metxa,
i als ulls d’altres la collita tens presa.
Però el temps se t’escapa.
Ja és el torn de remuntar
aquells rius de malícia profunds.
Allà t’esperen els morts, bella,
i aquell somriure més no enganya.
Sols ells et perdonen,
però la teva llengua encara és dalla.
magra i sense lluentor
Magra i sense lluentor,
així es lleva
i de por em parla.
Som vora vella follia,
que l’ànsia embolcalla
i ens retreu amb veu crua.
Rema amb ràbia, meua dama,
que així encens
les simes dorades dels bressols.
l'habitació de Montreal
Mosaic d’un carreró obscur.
Fragments a través de vidre mullat.
Petjades de fang al terra.
El tènue bram de la ciutat omple la seva habitació buida.
Escriu les seves preocupacions amb l’alè.
Pot sentir el fred a l’exterior.
Esgarrapa aquest costat de la finestra.
Segueix allà de peu sense encendre la llum.
Neons ardents xiuxiuegen per a si mateixos paraules secretes de desaprovació.
Plàstic i nit de sòl grumollós es disputen l’atenció d’aquelles persones.
Mantenen converses imaginàries, de vegades, quan creuen les seves mirades.
El seu autobús encara no arriba.
Tampoc es diuen adéu.
viatger
Cims ardents d’escarpats arbustos.
Exhalen vent sec i tanquen les seves parpelles cansades.
Ànima d’urani.
Arrelat a una roca imbatible, esquinça l’aire que l’empenta.
Tem més a la soledat que al precipici.
El seu cor ple d’angles no li permet encaixar amb res.
El vent li crida paraules de desànim.
Ell les recull i li torna un somriure.
Amb elles tracta de llimar les cantonades d’aquest múscul.
La seva ment no ajuda.
És més, balla dins del seu cap.
A estones espera sense motiu.
I mentrestant, discuteix amb la calima.
Negocia sobre dies venidors.
El Sol amenaça aquell paisatge fantasmal.
Desfilada d’arbres.
Reverència grisa a un caminant incomplet.
Busca el port del què en Sèneca li va parlar.
reverència a un caminant incomplet
Cims ardents d’escarpats arbustos.
Exhalen vent sec i tanquen les seves parpelles cansades.
Arrelat a una roca imbatible, esquinça l’aire que l’empeny.
Tem més a la soledat que al precipici.
Però el seu cor ple d’angles no li permet encaixar amb res.
Ànima d’urani...
El vent li crida paraules de desànim.
Ell les recull i li torna un somriure.
Amb elles tracta de llimar les cantonades d’aquest múscul.
La seva ment no ajuda.
Si més no, balla dins del seu cap.
I negocia sobre els dies vinents.
Paisatges a banda. Trajectes enfurismats.
Significat i motiu es tornen immiscibles i s’esvaeixen.
Com quan un pensa massa en la sonoritat de les paraules.
Els dies exerceixen de morters.
Intenta empresonar, per a després domar-los,
uns moments que se li escapen.
Tots recorren camins per rails amb prou feines perceptibles.
Pluja d’una melodia que invoca records de tons greus.
Notes arreplegades pels seus amics, sobre mobles vells.
Desfilada d’arbres.
Reverència grisa a un caminant incomplet.
