viernes, 30 de septiembre de 2022

recull i mix de notes traduïdes al català

desig

Un espigó, roques, grues i cadenes ferruginoses.
Sal seca sobre la seva pell morena.
Noto el gust als seus llavis.

Desig malbaratat.
Objectiu de mires arrogants.
Llavis que no volen canviar.

Repica amb els dits sobre el cuir mentre espera que s’acabi la cançó.

la dona d'alabastre

Ella és desig malbaratat.
Objectiu de mires arrogants.
Llavis que no volen canviar.

Amb prou feines puc veure els seus ulls
darrera d’aquesta tempesta de cabells i música.
Però no és necessari.
Sols he de fer servir una mica la imaginació.

La dona d’alabastre muda la seva pell.
S’esmicola i es tenyeix de gris.

Amb les escames que s’han desprès,
eixuga les seves llàgrimes,
dóna lluentor als seus records
i secciona aquells que no li plauen.

El seu univers en una peixera.
Estrelles i carronya per a depredadors.

Les venes a l’anvers de la mà
teixeixen camins de fúria.
Ocre i negre a l’avantbraç.
Reflexes de l’escena on morim.

Amb prou feines puc veure els seus ulls
.
Però sols he de fer servir una mica la imaginació.
Em miren fixament a mi.

Sal seca sobre la seva pell morena.
Boca oberta i esquerda a la seva comissura.
Noto el gust als seus llavis.
Sabors d’una vella ocasió.
I tot torna a començar.

la tinta tèrbola

L’home de pedra roman al seu cub de vidre.
El cor batega tan fort que no el deixa dormir.
Aliat amb els roïns escrúpols,
governa un vaixell ferit de mort al què no pretén salvar.

La tinta és tèrbola com les seves idees,
i esquiva les seves ordres.
Ment manipuladora, vol endolcir unes vivències amargues.
Ell ho anticipa, però necessita deixar-se enganyar.

S’embolica amb la seva pell.
Es perd en la seva pell.
I vol respirar el seu mateix aire.
Boira fina amarada de llum i tensió.

Però el mur que va fabricar es desinfla.
L’apatia és l’assassí lent que porta tatuat a l’avantbraç.
El desig concentrat en una exhalació.
Botxí de silencis.
Temps durant el qual s’atreveixen a sostenir la mirada.

Tanca un circuit mastegat per la desesperació,
doncs les seves carícies l’aborden com un trencaglaç.
Unes vegades el seu dit índex traça diagonals
amb les que intenta tallar les seves respostes.

Altres es tapa les orelles amb violència.
Però les paraules d’ella al final es colen
per les esquerdes a la seva pell basàltica.
De nit es gelen i l’home de pedra s’esmicola.

dic, encara ets bellesa, son i pedra

Dic, encara ets bellesa, son i pedra.
Dic, bella, que encara ets mite translúcid,
pel què veig la teva saba cerca-raons,
com si fossis beina amb batec.

Però abraça’m, mercenària de pell fúnebre,
que llances terra als ulls de les teves guerres.

fantasia i fera del teu rostre

Fantasia i fera del teu rostre.
Tortura sense màcula d’un ideal de bellesa.
Paràsit de la meva emoció.

Pidoles la primera de les teves gràcies
,
ma germana que de la nostra passió vius mancada.
Ploro. Què creus?
Desconeixes què recordo d’aquest amor.

de com elles s'esvaeixen

A la boca entreoberta, on es troben les fronteres
que separen seny i impietat, deliri i defunció,
paraules de punta d’acer, fils i ploma
que xoquen amb persones que no volen aixecar el puny del traçat.
I és així que elles s’esvaeixen, amb elegant alè i pressa pausada.

No es només del seu somriure i tracte afable
que a poc quedo orfe,
sinó que perdo la col·lecció infinita
de paisatges i laments que els seus ulls embolcallen,
de tristos comiats i retrobades.

quan s'esgota la pulsió

Quan s’esgota la pulsió,
narren els ancians d’aquell indret,
la pols i els plors s’aturen,
els estranys muden els seus gestos,
i el tossal esmola les seves ombres.

Quan s’esgota la pulsió,
narren els ancians d’aquell indret,
les oliveres s’arremolinen
enfront dels frisos muts,
i enfonsen les seves arrels seques
en les roques del tossal.

És llavors que,
segons els ancians d’aquell indret,
aquell vailet valent
sent el cruixir ofegat
de les seves ferotges ganivetades.

bella enterramorts

Bella enterramorts de les teves il·lusions,
brodes ventalls de perversa reverència,
dels teus furs fas metxa,
i als ulls d’altres la collita tens presa.

Però el temps se t’escapa.
Ja és el torn de remuntar
aquells rius de malícia profunds.

Allà t’esperen els morts, bella,
i aquell somriure més no enganya.
Sols ells et perdonen,
però la teva llengua encara és dalla.

magra i sense lluentor

Magra i sense lluentor,
així es lleva
i de por em parla.

Som vora vella follia,
que l’ànsia embolcalla
i ens retreu amb veu crua.

Rema amb ràbia, meua dama,
que així encens
les simes dorades dels bressols.

l'habitació de Montreal

Mosaic d’un carreró obscur.
Fragments a través de vidre mullat.
Petjades de fang al terra.

El tènue bram de la ciutat omple la seva habitació buida.
Escriu les seves preocupacions amb l’alè.
Pot sentir el fred a l’exterior.
Esgarrapa aquest costat de la finestra.
Segueix allà de peu sense encendre la llum.

Neons ardents xiuxiuegen per a si mateixos paraules secretes de desaprovació.
Plàstic i nit de sòl grumollós es disputen l’atenció d’aquelles persones.
Mantenen converses imaginàries, de vegades, quan creuen les seves mirades.
El seu autobús encara no arriba.
Tampoc es diuen adéu.

viatger

Cims ardents d’escarpats arbustos.
Exhalen vent sec i tanquen les seves parpelles cansades.
Ànima d’urani.
Arrelat a una roca imbatible, esquinça l’aire que l’empenta.

Tem més a la soledat que al precipici.

El seu cor ple d’angles no li permet encaixar amb res.
El vent li crida paraules de desànim.
Ell les recull i li torna un somriure.
Amb elles tracta de llimar les cantonades d’aquest múscul.

La seva ment no ajuda.
És més, balla dins del seu cap.

A estones espera sense motiu.
I mentrestant, discuteix amb la calima.
Negocia sobre dies venidors.
El Sol amenaça aquell paisatge fantasmal.

Desfilada d’arbres.
Reverència grisa a un caminant incomplet.
Busca el port del què en Sèneca li va parlar.

reverència a un caminant incomplet

Cims ardents d’escarpats arbustos.
Exhalen vent sec i tanquen les seves parpelles cansades.
Arrelat a una roca imbatible, esquinça l’aire que l’empeny.

Tem més a la soledat que al precipici.
Però el seu cor ple d’angles no li permet encaixar amb res.
Ànima d’urani...

El vent li crida paraules de desànim.
Ell les recull i li torna un somriure.
Amb elles tracta de llimar les cantonades d’aquest múscul.

La seva ment no ajuda.
Si més no, balla dins del seu cap.
I negocia sobre els dies vinents.

Paisatges a banda. Trajectes enfurismats.
Significat i motiu es tornen immiscibles i s’esvaeixen.
Com quan un pensa massa en la sonoritat de les paraules.

Els dies exerceixen de morters.
Intenta empresonar, per a després domar-los,
uns moments que se li escapen.
Tots recorren camins per rails amb prou feines perceptibles.

Pluja d’una melodia que invoca records de tons greus.
Notes arreplegades pels seus amics, sobre mobles vells.
Desfilada d’arbres.
Reverència grisa a un caminant incomplet.


faces of Saints or religious images erased likely by muslisms or iconoclast cristians of Byzantium, walls of Deir Mar Musa (House of Saint Moses) monastery, al-Habashi - Nebek, Syria (2010)
 

a 40 por hora en el Sabia Sapa

Ante la enorme dificultad de encontrar algún otro medio de transporte para hacer el trayecto Latakia-Damasco, conseguimos negociar con un taxista local que nos llevase en su cochecito Sabia Sapa, de fabricación Siria-Norcoreana-Iraní (imposible concebir una mezcla de tecnologías más bizarra), por unos pocos dólares.
 
Y así, dentro de esa caja de cerillas con ruedas, bajo un ardiente calor de primavera, nos pusimos en ruta ese immenso hombretón, con su cogote y nuca haciendo presión en el techo, mi primo, yo mismo y nuestra maleta, que de tan grande que era nos cobraban pasaje por ella como si de una persona se tratase en las furgonetillas que habíamos ido cogiendo en anteriores desplazamientos.
 
Mientras abandonábamos Latakia y enfilábamos hacia el sur, podía sentir el chasis del sobrecargado cochecillo rascar el asfalto de las fastuosas autopistas sin carriles que Bashar al-Ásad había mandado construir, para mayor gloria de su dictadura socialista a punto de estallar.


first pit stop with the Sabia Sapa, at the foot of Deir Mar Musa (House of Saint Moses) monastery, al-Habashi - Nebek, Syria (2010)
 

versió d'Akelarre per la revista BRANC

Per les seves mirades, es podia deduir que tots anaven col·locats d’àcid. Ara ja no ens semblava tan bona idea haver pujat a aquella festa de “cincuentones” desconeguts i indolents que obrien la porta al primer que picava al seu porter automàtic... Ells d’esmòquing i elles d’elegants vestits de nit, s’havien quedat glaçats quan el meu cosí i jo, entre 35 i 40 anys més joves, entràvem al gran saló escombrant el terra brut de copes vessades i confeti amb els nostres texans vells, caiguts, trencats i descosits, ambdós completament emblanquinats per les raons que més tard explicaré. Congelats, deia, s’havien quedat, en uns posats que hom diria que els enxampàvem quan estaven tot just a punt de realitzar un Akelarre –d’etiqueta, tot s’ha de dir–, i que, ja posats, aprofitarien per devorar-nos, o pitjor, sodomitzar-nos, en un ritus salvatge i arcà, com si es tractés d’un Eyes wide shut “castizo”.
 
“Crea la diversió a la teva ment, i seràs lliure dels demés i dels seus objectes.” Quelcom així em passava pel cap a l’instant que el so llunyà del suro sortint d’una ampolla de Moet Chandon trencava el silenci glacial, i, afortunadament, donava el tret de sortida per tal que els convidats deixessin d’escrutar-nos lascivament, giressin el cap i reprenguessin les converses que la nostra inesperada arribada havia interromput. I com no anàvem precisament curts de barra, un cop ja no érem el centre d’atenció, el primer va ser atacar la generosa barra lliure que l’amfitrió havia disposat. A manca de Ballantines, no vam fer fàstics a les ampolles de Chivas que hi havia aquí i allà –això sí, no cometérem la imprudència de barrejar aquell whiskey amb coca-cola; la reputació dels adolescents, la inconsciència dels quals pugui semblar infinita, ja estava prou pel terra com per animar-nos a fer barbaritats com aquella, i encara menys davant dels assistents d’aquell esdeveniment, que poques excuses aparentaven necessitar per començar a escorxar-nos vius amb les seves dents enfundades, i dibuixar pentagrames al terra amb la nostre sang–.
 
Així doncs, res com carregar bé les copes i xarrupar-les d’un llarg glop per deixar de sentir-se fora de lloc el més ràpid possible –això, bé ho sabíem, funcionava sempre, sense importar les circumstàncies–. Més d’hora que tard, a tothom deixaria d’estranyar que estiguéssim empastifats de cap a peus d’una capa de pols blanca, a causa de la guerra que havíem lliurat amb els extintors del hall, començant a la mateixa escala d’aquella finca, i acabant a la concorreguda plaça de davant, la del 2 de Maig. Plaça que, quan la policia s’hi va presentar a mitja nit, semblava haver estat envaïda per una sobtada i enganxifosa boira Dickensiana, que ningú no arribava a comprendre d’on havia sorgit.
 
Pujar a aquella festa havia estat una forma de fugir d’aquell infern blanc que nosaltres mateixos havíem creat al carrer, en el què no s’encertava a veure persones, sinó només parells d’ulls vermellíssims d’alcohol i/o a causa dels més diversos al·lucinògens, surant d’una banda a l’altra en un núvol d’ivori. Havíem substituït un lloc maleït per un altre que no ho era pas menys, una jungla d’espectres desemparats per una altra de psicòpates de guant blanc, tan drogats els uns com els altres, en aquest ritus salvatge i arcà que és la rutina de la festa nocturna madrilenya.
 
 
Plaza del Conde de Toreno, donde empieza la calle de Amaniel, hogar del Nature, Malasaña, Madrid (2008)

martes, 27 de septiembre de 2022

catálogo de carteles de la Guerra Civil digitalizados

catàleg de cartells de la Guerra Civil digitalitzats, disponibles a la Universitat de Barcelona (UB):

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/pavellorepu/search

primer museu virtual sobre la Guerra Civil:
 

Obre el primer museu virtual de la Guerra Civil Espanyola

Un equip internacional format per historiadors, arqueòlegs, experts en humanitats i acadèmics ha creat el primer museu virtual sobre la Guerra Civil Espanyola. La iniciativa, finançada amb fons de recerca canadencs, deriva de la inexistència d’un museu físic dedicat a la Guerra Civil a Espanya i té l’objectiu de facilitar l’accés al coneixement sobre aquest conflicte.

https://www.vscw.ca/

 

 
les botigues de Salàs, Lleida, Catalunya (2011)
 

viernes, 9 de septiembre de 2022

ses balelles

Ses balelles allà,
sa mare se trenca
tot i romanen callades;
les pinedes a trenc d'alba,
entomant així de vermellor,
el corb marí mor de goig,
i hom es pregunta
qui fou qui’ls hi tocà el voraviu.

ses balelles, vora la Cala del Molí i la Cala de l'Ametller, entre St. Pol i St. Feliu de Guíxols, Girona (2020)