viernes, 7 de octubre de 2016

em vas oferir la mà

El meu cos... els nervis... no deixar-me dormir... Seria la seva manera d’avisar-me que albirava un viatge que ho canviaria tot? 

I aquella nit, que tantes vegades havia recreat la vigília, em vas oferir la mà, i em vas convidar a estimar-te. Vam apropar els nostres llavis i ens vam trobar en un petó que vam sentir que no era com qualsevol altre. Un petó que es va rebel·lar; que volia transcendir. Un petó ple de promeses i esperances. Un petó d’un altre món. I des de llavors no he pogut deixar de pensar en tu.

Ara ja ho saps... t’estimo. Si no ets ja la dona de la meva vida, i em toca fer o posar alguna cosa més de part meva per a que ho siguis i ho segueixis sent, ho vull fer. Potser em repeteixo massa. Com si repetir-me ho fes tot més cert i més real. Com si repetir les paraules els hi donés el pes just i necessari per a que no se les endugui el vent i ens embolcallin per sempre.

Vull tenir-te aprop. Poder-nos fondre al llit després dels dies llargs i durs, i oblidar-nos de tot. Vull tenir-te aprop, així de simple. Poder-nos fer petons al coll mentre ens abracem i deixem enrere la merda que ens envolta.



1 comentario: