versió d'Akelarre per la revista BRANC

Per les seves mirades, es podia deduir que tots anaven col·locats d’àcid. Ara ja no semblava tan bona idea haver pujat a aquella festa de “cincuentones” desconeguts i indolents que obrien la porta al primer que picava al porter automàtic... Ells d’esmòquing i elles d’elegants vestits de nit, s’havien quedat glaçats quan el meu cosí i jo, entre 35 i 40 anys més joves, entràvem al gran saló escombrant el terra brut de copes vessades i confeti amb els nostres texans vells, caiguts, trencats i descosits, ambdós completament emblanquinats per les raons que més tard explicaré. Congelats, deia, s’havien quedat, en uns posats que hom diria que els enxampàvem quan estaven tot just a punt de realitzar un akelarre –d’etiqueta, tot s’ha de dir–, i que, ja posats, aprofitarien per devorar-nos, o pitjor, sodomitzar-nos, en un ritus salvatge i arcà, com si es tractés d’un Eyes wide shut “castizo”.

 

“Crea la diversió a la teva ment, i seràs lliure dels demés i dels seus objectes.” Quelcom així em passava pel cap a l’instant que el so llunyà del suro sortint d’una ampolla de Moët Chandon trencava el silenci glacial, i, afortunadament, donava el tret de sortida per tal que els convidats deixessin d’escrutar-nos lascivament, giressin el cap i reprenguessin les converses que la nostra inesperada arribada havia interromput.

 

I com que no anàvem precisament curts de barra, un cop ja no érem el centre d’atenció, el primer va ser atacar la generosa barra lliure que l’amfitrió havia disposat. A manca de Ballantines, no vam fer fàstics a les ampolles de Chivas que hi havia aquí i allà –això sí, no cometérem la imprudència de barrejar aquell whisky amb Coca-Cola; la reputació dels adolescents, la inconsciència dels quals pugui semblar infinita, ja estava prou pel terra com per animar-nos a fer barbaritats com aquella, i encara menys davant dels assistents d’aquell esdeveniment, que poques excuses aparentaven necessitar per començar a escorxar-nos vius amb les seves dents enfundades, i dibuixar pentagrames al terra amb la nostre sang–.

 

Així doncs, res com carregar bé les copes i xarrupar-les d’un llarg glop per deixar de sentir-se fora de lloc el més ràpid possible –això, bé ho sabíem, funcionava sempre, sense importar les circumstàncies–. Més d’hora que tard, també a tothom deixaria d’estranyar que estiguéssim empastifats de cap a peus d’una capa de pols blanquinosa per la guerra amb extintors que acabàvem de protagonitzar a la concorreguda plaça del davant, que semblava haver estat presa al mig de la nit per una sobtada i enganxosa boira Dickensiana, que la majoria dels presents no arribava a comprendre.

 

Colar-se en aquella festa havia estat una forma de fugir d'aquell infern blanc que nosaltres mateixos havíem creat, en què no s'encertava a veure persones sinó només parells d’ulls vermellíssims d’alcohol i porros, flotant de banda a banda en un núvol d'ivori.

 

Havíem substituït un lloc maleït per un altre que no ho era menys. Una jungla d'espectres esparracats i sirenes de cotxes patrulla, per una altra de psicòpates de guant blanc amb un fi fil de bossa nova, tan drogats els uns com els altres. I va ser llavors que vam descobrir que sí, que pel que sembla als inferns no fan fàstics a ningú, i que un pot habitar-hi eternament.

 

 

Plaza del Conde de Toreno, donde empieza la calle de Amaniel, hogar del Nature, Malasaña, Madrid (2008)