Per les seves mirades, es
podia deduir que tots anaven col·locats d’àcid. Ara ja no ens semblava tan bona
idea haver pujat a aquella festa de “cincuentones”
desconeguts i indolents que obrien la porta al primer que picava al seu porter
automàtic... Ells d’esmòquing i elles d’elegants vestits de nit, s’havien
quedat glaçats quan el meu cosí i jo, entre 35 i 40 anys més joves, entràvem al
gran saló escombrant el terra brut de copes vessades i confeti amb els nostres
texans vells, caiguts, trencats i descosits, ambdós completament emblanquinats
per les raons que més tard explicaré. Congelats, deia, s’havien quedat, en uns
posats que hom diria que els enxampàvem quan estaven tot just a punt de realitzar
un Akelarre –d’etiqueta, tot s’ha de dir–, i que, ja posats, aprofitarien per devorar-nos,
o pitjor, sodomitzar-nos, en un ritus salvatge i arcà, com si es tractés d’un Eyes
wide shut “castizo”.
“Crea la diversió a la teva
ment, i seràs lliure dels demés i dels seus objectes.” Quelcom així em passava
pel cap a l’instant que el so llunyà del suro sortint d’una ampolla de Moet Chandon trencava el silenci
glacial, i, afortunadament, donava el tret de sortida per tal que els convidats
deixessin d’escrutar-nos lascivament, giressin el cap i reprenguessin les
converses que la nostra inesperada arribada havia interromput. I com no anàvem
precisament curts de barra, un cop ja no érem el centre d’atenció, el primer va
ser atacar la generosa barra lliure que l’amfitrió havia disposat. A manca de Ballantines,
no vam fer fàstics a les ampolles de Chivas que hi havia aquí i allà –això
sí, no cometérem la imprudència de barrejar aquell whiskey amb coca-cola; la reputació dels
adolescents, la inconsciència dels quals pugui semblar infinita, ja estava prou
pel terra com per animar-nos a fer barbaritats com aquella, i encara menys
davant dels assistents d’aquell esdeveniment, que poques excuses aparentaven
necessitar per començar a escorxar-nos vius amb les seves dents enfundades, i
dibuixar pentagrames al terra amb la nostre sang–.
Així doncs, res
com carregar bé les copes i xarrupar-les d’un llarg glop per deixar de sentir-se
fora de lloc el més ràpid possible –això, bé ho sabíem, funcionava sempre, sense
importar les circumstàncies–. Més d’hora que tard, a tothom deixaria d’estranyar
que estiguéssim empastifats de cap a peus d’una capa de pols blanca, a causa de
la guerra que havíem lliurat amb els extintors del hall, començant a la mateixa
escala d’aquella finca, i acabant a la concorreguda plaça de davant, la del 2 de Maig. Plaça que,
quan la policia s’hi va presentar a mitja nit, semblava haver estat envaïda per
una sobtada i enganxifosa boira Dickensiana, que ningú no arribava a
comprendre d’on havia sorgit.
Pujar a aquella festa havia estat una forma de fugir d’aquell infern
blanc que nosaltres mateixos havíem creat al carrer, en el què no s’encertava a
veure persones, sinó només parells d’ulls vermellíssims d’alcohol i/o a causa dels
més diversos al·lucinògens, surant d’una banda a l’altra en un núvol d’ivori. Havíem
substituït un lloc maleït per un altre que no ho era pas menys, una jungla
d’espectres desemparats per una altra de psicòpates de guant blanc, tan drogats
els uns com els altres, en aquest ritus salvatge i arcà que és la rutina de la
festa nocturna madrilenya.
Plaza del Conde de Toreno, donde empieza la calle de Amaniel, hogar del Nature, Malasaña, Madrid (2008)
No hay comentarios:
Publicar un comentario